El Prat TV : El Capri reestrena ‘My fair lady’ per commemorar les noces d’or
jueves, 28 de diciembre de 2017
miércoles, 27 de diciembre de 2017
lunes, 25 de diciembre de 2017
sábado, 25 de noviembre de 2017
Àngel Garcia, Fill Adoptiu del Prat de Llobregat a títol pòstum
(Transcripció de les paraules que li va dedicar Joan Marimón el 24 de novembre del 2017)
Moltes gràcies a l’alcalde Sr. Lluís Tejedor, a l’Ajuntament, a l’Associació d’amics de l’Art, a l’Ascap, per permetre’m dirigir-vos aquestes paraules. És un honor que recordaré sempre. La meva més profunda enhorabona als distingits fills predilectes des d’avui senyor Josep Mayol i senyor Fermín Marimón, ara sou fills de tots nosaltres. I naturalment als familiars de l’Àngel, que heu tingut la sort de gaudir de temps amb una persona com ell.
Llàstima de veritat que l’Àngel no pugui parlar-nos ara perquè ell s’expressava molt bé, amb molta claredat, amb una música especial a les paraules, i amb un molt bon català. Un català una mica d’una altra época, gens carrincló, elegant i senzill alhora. Una mica estil Pere Calders, que és el nivel més alt. Confesso que jo com a guionista de tant en tant em copiava frases seves. Us en diré una entre mil: una vegada referint-se a una reunió de polítics europeus mig de festa brindant amb champagnes i vins que havia vist el dia abans a la televisió va dir, literalment. “Aquella gernació exhibia un tarannà molt xarmant”. Tot seguit i com si tal cosa. Veritablement, ell sí que tenia un “tarannà xarmant”. Un tarannà balsàmic, estar amb ell volia dir entrar en una atmòsfera en la que donava gust respirar, l’Àngel estava ple d’encant, era un home generós i acollidor. La gent quan el coneixia es quedava encisada en un temps de reccord. Vaig estar present quan l’Abril Gilabert –avui a aquesta sala- el va conèixer: es va quedar meravellada.
L’Àngel tenia a més molt sentit de l’humor, donava gust sentir-lo explicar anècdotes. N’explicaré una que us l’heu d’imaginar dita per ell, en especial les frases finals. Diu que una vegada estava dibuixant a un polígon dels afores, crec que de Madrid (suposo que pel Quixot, la sèrie de dibuix animat de finals dels setanta), acabant una feina en una marató d’aquestes típiques de la indústria del cine -perquè molt sovint no hi ha feina, i quan n’hi ha s’ha de fer en condicions de bogeria. Bé, doncs es veu que eren les tantes de la nit i no havia ni sopat. Va sortir mort de gana a l’exterior i estava tot tancat, al final buscant va veure un local amb els llums encesos. Va entrar-hi, tot molt solitari i una mica fosc, amb llums vermelles, i se li va acostar una noia força atractiva, una “ferma” que deia ell, que li va preguntar “Hola ¿Qué quieres?” I ell una mica insegur li va contestar: “Un bocadillo de chorizo”. I ella li va respondre: “Aquí no tenemos de eso, nene”. (“Nene”, a un Àngel ja de cinquanta i pico). Explicat per ell us asseguro que tenia molta gràcia.
Una altra de les frases que em va quedar, aquesta molt simple, és: “Cada dibuixant es dibuixa a sí mateix”. Això ho he anat comprobant amb el temps, i crec que és cert en general en tots els artistes, fins i tot més enllà del dibuix, narradors, actors... Però si era cert en algú era en el mateix Àngel. Els seus dibuixos eren ell. A casa tenim enmarcat un ballarí en diverses posicions, tal com fan els animadors, que ens va regalar i cadascuna d’elles és l’Àngel. Les seves granotes, els gossos perduts, sempre eren ell. I, no cal dir-ho, els atzarosos de Peraustrínia 2004, la pel.lícula que va dirigir produïda per Fermín Marimón, un dels seus grans amics. No hi podia haver ningú més indicat que l’Àngel per a crear unes criatures de l’atzar. És que ell mateix era una criatura de l’atzar, fins i tot com a víctima: ja era una rutina que l’equip de la pel.lícula busqués per tots els carrers del Prat el seu cotxe aparcat, perquè no recordava on l’havia deixat. Una vegada –això explicat per ell guanyaria- va sortir d’excursió en cotxe, conduint ell, des del Prat en direcció a Puigcerdà i a les tres hores, de cop i volta ¡oh! el mar a la dreta. Que no anàvem a Puigcerdà? Què hi fa aquí el mar? (li va preguntar la seva dona, la Carmeta), l’Àngel s’havia desviat cent cinquanta o dos-cents quilòmetres. Típic d’ell. L’Àngel va fer un magnífic treball amb la creació de les desenes d’atzarosos, torno a aplaudir-ho, extraordinari. I es va retratar en tots i cadascun d’ells. I us asseguro que ho va passar molt bé fent-ho. De fet, ell disfrutava amb el llapis a la mà. Un retrat d’ell podia ser aquest: la pipa, el llapis a la mà i el somriure. “La felicitat suprema” és frase d’ell, “dibuixant disfruto com un camell”, també. Es va buscar el millor dels treballs, el que el feia feliç, no era un treball. Podies estar parlant amb ell o ell amb tu mentre amb el llapis a la mà et feia un dibuix que al final et regalava. Segur que molts dels que esteu aquí teniu a casa un dibuix de l’Àngel.
Però la vida de l’artista no és fàcil i l’Àngel va passar moltes èpoques dures, més que no pas les bones. Quan ens explicava que al començament de tot havia d’anar als hospitals a recollir radiografies per a esborrar-les i tenir planxes transparents per a poder fer dibuix animat ens quedàvem en estat de shock. En la ja remota època analógica podien fer falta 10 ó 12 planxes de la mida d’una pàgina o més grans per a fer un segon d’animació. Quantes radiografíes havia d’aconseguir per a fer un minut de feina? L’Àngel a més tenia molta traça, era un manetes (com el Fermín Marimón). Per als que tenim problemes per a girar correctament un tornabís ens resulta pura ciència ficció que algú es construeixi una càmara de cinema o –encara més- una truca de dibuix animat, que ni us explico què és, un aparell enorme i diabòlic, a l’estudi de cinema en tenim una encara per si algú la vol veure. Bé, doncs l’Àngel era capaç de fer-ho. La seva truca de casa, la seva càmara, se les havia fet ell. La de l’estudi la van fer entre ell i en Fermín.
Una altra cosa que vaig aprendre de l’Àngel, potser la més important, i amb això acabaré, és l’orgull que necessita l’artista per a sobreviure. L’artista –i l’Àngel ho era --ho són els nostres homenatjats d’avui i segurament molts dels que sou aquí- és un ser que passa per èpoques d’inseguretat i de frustració, de falta de fe en un mateix, de no rebre el menor reconeixement o simplement de no tenir feina. Tot convida a abandonar. L’Àngel sabia qui era i tenia prou orgull d’artista com per mirar-se a sí mateix, mirar els seus dibuixos, revisar la seva obra, donar-se força i continuar endavant. A més la gent que fa animació –com el Toni Garcia, com el Fermín Marimón, com tants dels que sou aquí- sou els que més enteneu el llenguatge cinematogràfic. Un animador és sempre el millor dels cineastes. Aquest orgull –ben portat, perquè l’Àngel era molt humil- podria ser una de les lliçons més útils per a tots els artistes que sou aquí, en especial els joves.
L’Àngel Garcia. Llàstima que no sigui aquí, ara... Però, vaja, per si de cas no ho descartem del tot. Al cap i a la fi es deia “Àngel”.
Moltes gràcies a l’alcalde Sr. Lluís Tejedor, a l’Ajuntament, a l’Associació d’amics de l’Art, a l’Ascap, per permetre’m dirigir-vos aquestes paraules. És un honor que recordaré sempre. La meva més profunda enhorabona als distingits fills predilectes des d’avui senyor Josep Mayol i senyor Fermín Marimón, ara sou fills de tots nosaltres. I naturalment als familiars de l’Àngel, que heu tingut la sort de gaudir de temps amb una persona com ell.
Llàstima de veritat que l’Àngel no pugui parlar-nos ara perquè ell s’expressava molt bé, amb molta claredat, amb una música especial a les paraules, i amb un molt bon català. Un català una mica d’una altra época, gens carrincló, elegant i senzill alhora. Una mica estil Pere Calders, que és el nivel més alt. Confesso que jo com a guionista de tant en tant em copiava frases seves. Us en diré una entre mil: una vegada referint-se a una reunió de polítics europeus mig de festa brindant amb champagnes i vins que havia vist el dia abans a la televisió va dir, literalment. “Aquella gernació exhibia un tarannà molt xarmant”. Tot seguit i com si tal cosa. Veritablement, ell sí que tenia un “tarannà xarmant”. Un tarannà balsàmic, estar amb ell volia dir entrar en una atmòsfera en la que donava gust respirar, l’Àngel estava ple d’encant, era un home generós i acollidor. La gent quan el coneixia es quedava encisada en un temps de reccord. Vaig estar present quan l’Abril Gilabert –avui a aquesta sala- el va conèixer: es va quedar meravellada.
L’Àngel tenia a més molt sentit de l’humor, donava gust sentir-lo explicar anècdotes. N’explicaré una que us l’heu d’imaginar dita per ell, en especial les frases finals. Diu que una vegada estava dibuixant a un polígon dels afores, crec que de Madrid (suposo que pel Quixot, la sèrie de dibuix animat de finals dels setanta), acabant una feina en una marató d’aquestes típiques de la indústria del cine -perquè molt sovint no hi ha feina, i quan n’hi ha s’ha de fer en condicions de bogeria. Bé, doncs es veu que eren les tantes de la nit i no havia ni sopat. Va sortir mort de gana a l’exterior i estava tot tancat, al final buscant va veure un local amb els llums encesos. Va entrar-hi, tot molt solitari i una mica fosc, amb llums vermelles, i se li va acostar una noia força atractiva, una “ferma” que deia ell, que li va preguntar “Hola ¿Qué quieres?” I ell una mica insegur li va contestar: “Un bocadillo de chorizo”. I ella li va respondre: “Aquí no tenemos de eso, nene”. (“Nene”, a un Àngel ja de cinquanta i pico). Explicat per ell us asseguro que tenia molta gràcia.
Una altra de les frases que em va quedar, aquesta molt simple, és: “Cada dibuixant es dibuixa a sí mateix”. Això ho he anat comprobant amb el temps, i crec que és cert en general en tots els artistes, fins i tot més enllà del dibuix, narradors, actors... Però si era cert en algú era en el mateix Àngel. Els seus dibuixos eren ell. A casa tenim enmarcat un ballarí en diverses posicions, tal com fan els animadors, que ens va regalar i cadascuna d’elles és l’Àngel. Les seves granotes, els gossos perduts, sempre eren ell. I, no cal dir-ho, els atzarosos de Peraustrínia 2004, la pel.lícula que va dirigir produïda per Fermín Marimón, un dels seus grans amics. No hi podia haver ningú més indicat que l’Àngel per a crear unes criatures de l’atzar. És que ell mateix era una criatura de l’atzar, fins i tot com a víctima: ja era una rutina que l’equip de la pel.lícula busqués per tots els carrers del Prat el seu cotxe aparcat, perquè no recordava on l’havia deixat. Una vegada –això explicat per ell guanyaria- va sortir d’excursió en cotxe, conduint ell, des del Prat en direcció a Puigcerdà i a les tres hores, de cop i volta ¡oh! el mar a la dreta. Que no anàvem a Puigcerdà? Què hi fa aquí el mar? (li va preguntar la seva dona, la Carmeta), l’Àngel s’havia desviat cent cinquanta o dos-cents quilòmetres. Típic d’ell. L’Àngel va fer un magnífic treball amb la creació de les desenes d’atzarosos, torno a aplaudir-ho, extraordinari. I es va retratar en tots i cadascun d’ells. I us asseguro que ho va passar molt bé fent-ho. De fet, ell disfrutava amb el llapis a la mà. Un retrat d’ell podia ser aquest: la pipa, el llapis a la mà i el somriure. “La felicitat suprema” és frase d’ell, “dibuixant disfruto com un camell”, també. Es va buscar el millor dels treballs, el que el feia feliç, no era un treball. Podies estar parlant amb ell o ell amb tu mentre amb el llapis a la mà et feia un dibuix que al final et regalava. Segur que molts dels que esteu aquí teniu a casa un dibuix de l’Àngel.
Però la vida de l’artista no és fàcil i l’Àngel va passar moltes èpoques dures, més que no pas les bones. Quan ens explicava que al començament de tot havia d’anar als hospitals a recollir radiografies per a esborrar-les i tenir planxes transparents per a poder fer dibuix animat ens quedàvem en estat de shock. En la ja remota època analógica podien fer falta 10 ó 12 planxes de la mida d’una pàgina o més grans per a fer un segon d’animació. Quantes radiografíes havia d’aconseguir per a fer un minut de feina? L’Àngel a més tenia molta traça, era un manetes (com el Fermín Marimón). Per als que tenim problemes per a girar correctament un tornabís ens resulta pura ciència ficció que algú es construeixi una càmara de cinema o –encara més- una truca de dibuix animat, que ni us explico què és, un aparell enorme i diabòlic, a l’estudi de cinema en tenim una encara per si algú la vol veure. Bé, doncs l’Àngel era capaç de fer-ho. La seva truca de casa, la seva càmara, se les havia fet ell. La de l’estudi la van fer entre ell i en Fermín.
Una altra cosa que vaig aprendre de l’Àngel, potser la més important, i amb això acabaré, és l’orgull que necessita l’artista per a sobreviure. L’artista –i l’Àngel ho era --ho són els nostres homenatjats d’avui i segurament molts dels que sou aquí- és un ser que passa per èpoques d’inseguretat i de frustració, de falta de fe en un mateix, de no rebre el menor reconeixement o simplement de no tenir feina. Tot convida a abandonar. L’Àngel sabia qui era i tenia prou orgull d’artista com per mirar-se a sí mateix, mirar els seus dibuixos, revisar la seva obra, donar-se força i continuar endavant. A més la gent que fa animació –com el Toni Garcia, com el Fermín Marimón, com tants dels que sou aquí- sou els que més enteneu el llenguatge cinematogràfic. Un animador és sempre el millor dels cineastes. Aquest orgull –ben portat, perquè l’Àngel era molt humil- podria ser una de les lliçons més útils per a tots els artistes que sou aquí, en especial els joves.
L’Àngel Garcia. Llàstima que no sigui aquí, ara... Però, vaja, per si de cas no ho descartem del tot. Al cap i a la fi es deia “Àngel”.
Fermín Marimón, Fill Predilecte del Prat de Llobregat
Sempre que parla mai no ens deixa indiferents. Ahir 24 de novembre Fermín Marimón, habitualment reservat, ens va posar el nus a la gola quan a l'abarrotat Auditori del Cèntric va declarar la seva admiració i el seu amor per la seva esposa Mari Carme Padrosa, “superior a mi en tot”, “perquè lluita per la gent humil”, “m’ha ajudat des del primer moment”.
Va centrar-se també en tres amics més de tota la vida, Pepito Vilella, present a la sala als seus 95 anys, Àngel Garcia, distingit ahir també com a Fill Adoptiu a títol pòstum i Jordi Bringué, que el va introduir en la realització de cinema. Blanca Pàmpols va fer un bellíssim parlament que no podem sinó aplaudir i David Vicioso va repassar la seva trajectòria, llegint al final diversos missatges de gent del Prat que recolzaven el nomenament. Un acte originat per la iniciativa d’Amics de l’Art del Prat i de l’ASCAP, que l’Ajuntament del Prat ha recollit. Un brindis per tots ells! Un altre per al gran Toni Garcia! I naturalment per a Josep Mayol, nomenat Fill Adoptiu.
Una vetllada feliç, unànimament feliç, amb intervencions de tots els grups politics a favor de tres persones que han donat molt al poble, en la disciplina que més ens reconcilia amb el ser humà, l’art. Gràcies a aquests tres artistes que el poble del Prat ha reconegut!
miércoles, 25 de octubre de 2017
Blade Runner, los mejores recuerdos son de ella
 UB Edicions |
 UB Edicions |
lunes, 23 de octubre de 2017
El professional del muntatge en la punta del sabre
El profesional del montaje en el filo de la navaja
| El professional del muntatge en la punta del sabre
Mariano Rajoy en pla mig anuncia que aplicarà l’article 155 que suspèn l’autonomia de Catalunya i tot seguit passem a un primer pla de Soraya Sáenz de Santamaría somrient satisfeta (TV3). Carles Puigdemont escolta les preguntes llençades a tota marxa per Jordi Évole i quan li toca respondre es pren una pausa abans de fer-ho (La Sexta). | El profesional del montaje en el filo de la navaja
Mariano Rajoy en plano medio anuncia que aplicará el artículo 155 que suspende la autonomía de Catalunya y acto seguido pasamos a un primer plano de Soraya Sáenz de Santamaría sonriendo satisfecha (TV3). Carles Puigdemont escucha las preguntas lanzadas a toda velocidad por Jordi Évole y cuando le toca responder lo hace tras una larga pausa (La Sexta). | |||
|
L’insert de Soraya Sáenz de Santamaria somrient en el moment clau respon a la realitat dels fets? El contraplà de Puigdemont amb rostre cansat mentre parla Évole i la llarga pausa abans de respondre podria haver-se muntat d’una altra manera? |
¿El inserto de Soraya Sáenz de Santamaría sonriente en el momento clave responde a la realidad de los hechos? ¿El contraplano de Puigdemont con el rostro cansado mientras habla Évole y la larga pausa antes de responder podría haberse montado de otra manera? | |||
|
Aquesta tardor del 2017 es precipiten a Catalunya i a España una successió de fets dels quals es construeixen relats audiovisuals que poden anar en direccions ideològiques oposades. A partir d’un mateix incident i amb aproximadament les mateixes imatges es construeixen missatges diametralment diferents. Els artífexs d’aquestes peces, convincents en la majoria dels casos, són els professionals del muntatge (a les ordres del consorci per al qual treballen), en concret els que s’ocupen de muntar notícies, reportatges i programes d’actualitat en els molts formats a l’abast. Poques vegades com en aquesta tardor incandescent del 2017 s’ha pogut constatar l’enorme poder del llenguatge audiovisual. |
Este otoño del 2017 se precipitan en Catalunya y en España una sucesión de hechos de los cuales se construyen relatos audiovisuales que pueden marchar en direcciones ideológicas opuestas. A partir de un mismo incidente y con aproximadamente las mismas imágenes se construyen mensajes diametralmente diferentes. Los artífices de estas piezas, convincentes en la mayoría de los casos, son los profesionales del montaje (a las órdenes del consorcio para el que trabajan), en concreto los que se ocupan de montar noticias, reportajes y programas de actualidad en los muchos formatos posibles. Pocas veces como en este otoño incandescente del 2017 se ha podido constatar el enorme poder del lenguaje audiovisual. | |||
|
Els missatges exageradament orientats cap a una ideologia concreta no generen grans perills per a l’intel.lecte de l’espectador, que els rep sense que afectin la seva capacitat de judici. Però hi ha també missatges audiovisuals d’aparença impecable i objectiva que poden arribar a fer canviar d’opinió aquell espectador a la recerca de veritat i justícia. Són aquests els veritablement perillosos. Notícies que s’han produït fa prou poc temps com per no poder haver estat manipulades o reportatges breus o no tan breus. Però els professionals del muntatge treballen ràpid... |
Los mensajes exageradamente orientados hacia una ideología concreta no generan mayores peligros para el intelecto del espectador, que los recibe sin que afecten a su capacidad de juicio. Pero existen también mensajes audiovisuales de apariencia impecable y objetiva que pueden llegar a hacer cambiar de opinión al espectador a la búsqueda de verdad y justicia. Esos son los verdaderamente peligrosos. Noticias que se han producido al instante y por tanto no pueden haber sido manipuladas o reportajes breves o no tan breves. Pero los profesionales del montaje trabajan rápido... | |||
|
Es pot donar el cas que hi hagi muntadors o muntadores exercint per a una cadena contrària a les seves conviccions? Podem suposar que sí en un percentatge “x”. Des d’aquestes ratlles només demano a aquests professionals que continuïn elaborant els productes igual de bé però mantenint intacta la seva pròpia llibertat de pensament. Si des d’aquesta llibertat al muntador o muntadora se li presenten problemes de consciència, que actuï com cregui convenient. |
¿Se puede dar el caso de que haya montadores o montadoras ejerciendo para una cadena contraria a sus convicciones? Podemos suponer que sí en un porcentaje “x”. Desde estas líneas sólo pido a estos profesionales que continúen elaborando los productos igual de bien pero manteniendo intacta su propia libertad de pensamiento. Si desde esa libertad al montador o montadora se le presentan problemas de conciencia que actúe como considere conveniente. | |||
|
El professional del muntatge està abocat, en la més gran de les mesures, a servir el poder pel que treballa manipulant l’emoció i l’intel.lecte de l’espectador. El llenguatge audiovisual és més eficaç que cap arma de destrucció, les idees penetren suaument i poden mobilitzar-nos en la direcció suggerida. |
El profesional del montaje está abocado en la mayor de las medidas a servir al poder para el que trabaja manipulando la emoción y el intelecto del espectador. El lenguaje audiovisual es más eficaz que cualquier arma de destrucción, las ideas penetran suavemente y pueden movilizarnos en la dirección sugerida. | |||
|
La setmana que avui dilluns comença, la del 23 al 29 d’octubre del 2017, la de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del PP i la de la reacció del Parlament de Catalunya, pot ser especialment conflictiva i alhora interessant pel que toca a enviar relats ideològics el més convincents possible. Mai el professional del muntatge haurà estat més decisiu. |
La semana que hoy lunes empieza, la del 23 al 29 de octubre del 2017, la de la aplicación del artículo 155 por parte del gobierno del PP y la de la reacción del Parlament de Catalunya, puede ser especialmente conflictiva y a la vez interesante por lo que toca a enviar relatos ideológicos lo más convincentes posible. Nunca el profesional del montaje habrá sido más decisivo. | |||
|
(És de desitjar, per cert, que el seu sou estigui a l’alçada de la seva rellevància) |
(Es de desear, por cierto, que su sueldo esté a la altura de su relevancia) |
jueves, 5 de octubre de 2017
sábado, 23 de septiembre de 2017
jueves, 21 de septiembre de 2017
lunes, 18 de septiembre de 2017
F for Fake C de Cinefòrum JM de Joan Marimón
F FOR FAKE - Cinefòrum amb Joan Marimón
|
El proper 28 de setembre, a les 20h, us esperem als Cinemes Girona per una nova edició dels Cinefòrums de PAC amb en Joan Marimón i la pel·licula que li hagués agradat produïr: F for Fake d'Orson Welles. F for Fake. Cinefòrum als Girona. Joan Marimón i Elena Jaumandreu, muntadora d'Orson Welles. |
El próximo 28 de septiembre, a las 20h, os esperamos en los Cines Girona en una nueva edición de los Cinefórum de PAC con Joan Marimón y la película que le hubiera gustado producir: F for Fake de Orson Welles. F for Fake. Cinefórum en los cines Girona. Joan Marimón y Elena Jaumandreu, montadora de Orson Welles. |
viernes, 15 de septiembre de 2017
El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla
|
"El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla": la versió catalana compleix dos anys. Poddeu trobar-la a les casetes d'Edicions B de la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de la Catedral (Barcelona) Com veieu, està perfectament ben envoltada per "L’Art Medieval en Joc", "Una meravella anomenada vida" i "Guia il.lustrada per a conèixer els arbres". |
"El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla": la versión catalana cumple dos años. Podéis encontrarla en las casetas de Edicions B de la Setmana del Llibre en Català, en la Plaça de la Catedral (Barcelona) Como veis, está perfectamente bien rodeada por "L’Art Medieval en Joc", "Una meravella anomenada vida" y "Guia il.lustrada per a conèixer els arbres". |
jueves, 14 de septiembre de 2017
Lectura d’ "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla": Nosferatu
Lectura d’ "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla": Nosferatu | ||||
|
En la Setmana del Llibre en Català, Antoni Sánchez-Cuxart (co-autor amb Jaume Llistosella de la "Guia il.lustrada per a conèixer els arbres") ha llegit l'anàlisi de "Nosferatu" (1922) del llibre "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla" de Joan Marimón.
|
En la Semana del Libro en Catalán, Antoni Sánchez-Cuxart (co-autor con Jaume Llistosella de la "Guia il.lustrada per a conèixer els arbres") ha leído el análisis de "Nosferatu" (1922) del libro "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla "de Joan Marimón.
| |||
viernes, 8 de septiembre de 2017
Pactar con el gato +10
|
Pactar con el gato a Cali. Colombia. |
Pactar con el gato en Cali. Colombia. | |||
|
Joan Marimón Padrosa presenta su película Pactar con el Gato |
||||
lunes, 14 de agosto de 2017
En recuerdo de Jordi Monrós
Jordi Monrós nos ha dejado hace pocos días, en agosto del 2017. Fue un magnífico mezclador de sonido, además de profesor en diversos centros. Mezcló el sonido o la música de más de cien films. Podemos verle en este clip en pleno trabajo de uno de sus últimos créditos, el corto "La línia de temps Sinestèssia"
El perfeccionisme de Jordi Monrós
El perfeccionisme de Jordi Monrós
domingo, 13 de agosto de 2017
miércoles, 2 de agosto de 2017
Films al punt del contrapunto
| Films amb imatge en contrapunt
Llistat de 25 films –entre milers i milers d’opcions- amb imatges en contrapunt, és a dir, amb imatges els elements de les quals constitueixen un enigma, una contradicció, una sorpresa, un contrast, una doble lectura en complementarietat, la qual cosa converteix aquestes imatges en un pol d’atracció que convida a veure el film. | Films con imagen en contrapunto
Listado de 25 films –entre miles y miles de opciones- con imágenes en contrapunto, es decir, con imágenes cuyos elementos dentro del encuadre constituyen un enigma, una contradicción, una sorpresa, un contraste, una doble lectura en complementariedad, lo que convierte esas imágenes en un polo de atracción que invita a ver el film. | |||
|
Nombroses imatges en contrapunt són icones del cinema, per exemple la nau encastada a l’ull de la lluna (Viatge a la Lluna), l’ull de la dona que será tallat per una navalla (Un gos andalús), el creuat que juga una partida d’escacs amb la mort (El setè segell) o els simis prehomínids admirant un monolit (2001. Una odisea de l’espai). |
Numerosas imágenes en contrapunto son iconos del cine, por ejemplo la nave estrellada en el ojo de la luna (Viaje a la Luna), el ojo de mujer que va a ser cortado por una cuchilla (Un perro andaluz), el cruzado que juega una partida de ajedrez con la muerte (El séptimo sello) o los simios prehomínidos admirando un monolito (2001. Una odisea del espacio). | |||
|
||||
sábado, 15 de julio de 2017
Performances 29/06/2017 Cinemes Girona
|
Performances en l'estrena de tres curtmetratges de Joan Marimón als Cinemes Girona el 29 de juny del 2017. Aquests tres curts són "Val Del Omar i Brakhage a una gota d'aigua", "Un mensaje para Clara" i "La línia de temps Sinestèssia". Diversos membres de l'equip, com Nacho Ruipérez, Elisabet Prandi, Aleix Pitarch, Ferran Carvajal i Efi Zimvragaki acompanyen Joan Marimón en la presentació. Al final, imatges de l'acció d'homenatge als cineastes primitius en observar cel.luloide de 35 mm a contrallum per a il.lustrar el motiu "A la sala de cinema cada espectador veu la seva pròpia pel.lícula". |
Performances en el estreno de tres cortometrajes de Joan Marimón en los Cinemes Girona el 29 de junio del 2017. Estos tres cortos son "Val Del Omar i Brakhage a una gota d'aigua", "Un mensaje para Clara" y "La línia de temps Sinestèssia". Diversos miembros del equipo como Nacho Ruipérez, Elisabet Prandi, Aleix Pitarch, Ferran Carvajal y Efi Zimvragaki acompañan a Joan Marimón en la presentación. Al final, unas imágenes de la acción de homenaje a los cineastas pioneros mirando celuloide de 35 mm al trasluz para ilustrar el motivo "En la sala de cine cada espectador ve su propia película". | |||
|
Performances Estrena tres curts de Joan Marimón |
||||
viernes, 23 de junio de 2017
Antitràiler La línia de temps Sinestèssia
La línia de temps Sinestèssia (Antitràiler)
Antitràiler del curtmetratge "La línia de temps Sinestèssia", de Joan Marimón, que s'estrena el dijous dia 29 de juny del 2017 als Cinemes Girona. Valorant la figura del mesclador, Jordi Monrós, i el procès de la mescla d'àudio. Atenció a la interpretació de Ferran Carvajal!
miércoles, 21 de junio de 2017
Lleugerament contraindicada
Dijous 29 de juny del 2017 a les 20.00 sessió -lleugerament contraindicada- de curtmetratges de Joan Marimón als Cinemes Girona (Carrer de Girona 175, Barcelona).
Lleugerament contraindicada
Lleugerament contraindicada
domingo, 11 de junio de 2017
viernes, 26 de mayo de 2017
jueves, 25 de mayo de 2017
Peraustrinia 2004 | Volledige Film | KidHit.tv
 |
||||
| La companyia holandesa Kidhit Tv ha doblat "Peraustrínia 2004" a l'holandès (Dutch). | La compañía holandesa Kidhit tv ha doblado "Peraustrinia 2004" al holandés (Dutch). | |||
 |
||||
| Nova vida per al científic Tristà i els atzarosos, a 27 anys de l'estrena.
| Nueva vida para el científico Tristán y los azarosos, a 27 años de su estreno
| |||
|
Peraustrinia 2004 |
||||
miércoles, 24 de mayo de 2017
sábado, 20 de mayo de 2017
jueves, 18 de mayo de 2017
El tratamiento de la familia como ideal sublime en el desenlace de
¡ATENCIÓN: SE CUENTA EL FINAL!
En el pasado 2016 han coincidido dos películas de registro notablemente distinto, ambas nominadas a mejor película en la edición de los Oscar del 2017, que contienen un elemento común: el tratamiento idílico del motivo de la familia justo en los minutos finales del desenlace. En los dos films esa visión alcanza una condición cercana al fantástico, al ideal soñado, al horizonte sublime, al ser retratada de forma distinta a la del tratamiento de la realidad ordinaria.
En "La ciudad de las estrellas (La la land)" (La la Land, 2016), con guión y dirección de Damien Chazelle y montaje de Tom Cross, se trata de un sueño compartido de los protagonistas, en un bloque final en tratamiento de musical danzado de cinco minutos, que culmina en una filmación en cine doméstico que los mismos protagonistas observan en una pantalla: Mia (Emma Stone) y Sebastian (Ryan Gosling) se visionan a sí mismos en imágenes como de Super 8 mm que muestran a Mia embarazada y después los felices juegos de los padres con el bebé. Se trata de una especie de alucinación común producto del deseo, que termina precisamente con esas imágenes de familia que la realidad desmiente a continuación, con la pareja separada, él en el escenario y ella junto a un marido con el que se marcha, cerrándose así el largometraje.
En "La llegada" (Arrival, 2016), con guión de Eric Heisserer basado en el relato "La historia de tu vida" de Ted Chiang, dirección de Denis Villeneuve y montaje de Joe Walker, a un gran bloque climático en trepidante contrarreloj que pone en juego el ataque a los extraterrestres y un consiguiente conflicto mundial, sigue el desenlace: la lingüista Louise Banks (Amy Adams) experimenta un sueño anticipatorio o tal vez un recuerdo revelador (o ambas cosas), en el que el espectador asiste a bellas imágenes de la pareja de padres con su jovencísima hija recién nacida, guardando para la culminación de la secuencia la identidad del padre, que resulta ser el científico Ian Donnelly, junto al que Louise ha vivido toda la aventura de los intentos de comunicación con los alienígenas. La secuencia está tratada visualmente de forma alejada del resto de la narración, retratando el estado de felicidad con imágenes cercanas al spot publicitario sin abandonar el registro de color del largometraje.
Esta coincidencia no es en modo alguno extraordinaria. La estructura clásica del largometraje defiende la pareja y por encima de ella la familia como objetivo a alcanzar para el personaje (y por extensión para el espectador). Así sucede, de un modo u otro, en un porcentaje altísimo de films comerciales, de formas directa e indirecta, disimulada o evidente. En estos dos largometrajes tan distintos, un drama musical y una película de ciencia ficción filosófica, el motivo de la familia está estratégicamente ubicado en el desenlace y tratado con imágenes que manifiestan el motivo de la familia –en su concepto más puro y naciente, la "pareja joven con bebé"- como la máxima identificación posible con la idea de paraíso.
El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla
lunes, 1 de mayo de 2017
Les febleses dels estudiants de muntatge i de l’audiovisual.
Las debilidades de los estudiantes de montaje y del audiovisual.
| Un article de Felipe Bravo, Joan Marimón, Marc Mitjà, Anaïs Urraca i Gerard Vila.
| Un artículo de Felipe Bravo, Joan Marimón, Marc Mitjà, Anaïs Urraca y Gerard Vila.
| |||
Recomanacions als estudiants de muntatge: | Recomendaciones a los estudiantes de montaje: | |||
 Anaïs Gerard Joan Marc Felipe |
||||
miércoles, 26 de abril de 2017
Guinness: Baldiri Guilera
|
|
||||
| GUINNESS DE "MIRADA AL CEL.LULOIDE" A LES JORNADES CULTURALS DE L’INSTITUT BALDIRI GUILERA DEL PRAT DE LLOBREGAT
El dimecres 20 d’abril del 2017, en el marc de les Terceres Jornades Culturals de l’Institut Baldiri Guilera, dedicades en aquella ocasió als 50 anys que el Cine Capri farà el desembre, es va celebrar una performance gegantina d’homenatge als pioners del cinema. Més de 200 persones, alumnes de l’Institut, van mirar cel.luloide a contrallum, tal com feien els grans creadors del llenguatge cinematogràfic, els muntadors (dones la majoria) i directors dels primers anys del cinema. És l’homenatge més nombrós mai celebrat. Un autèntic Record Guinness que difícilment serà superat (i més tenint en compte que ningú més està competint en aquesta cursa). | GUINNESS DE "MIRADA AL CEL.LULOIDE" EN LAS JORNADAS CULTURALES DEL INSTITUTO BALDIRI GUILERA DEL PRAT DE LLOBREGAT
El miércoles 20 de abril del 2017, en el marco de las Terceras Jornadas Culturales del instituto Baldiri Guilera, dedicadas a los 50 años que el Cine Capri cumplirá en diciembre, se celebró una performance gigantesca de homenaje a los pioneros del cine. Más de 200 personas, alumnos del instituto, observaron celuloide al trasluz, tal como hacían los grandes creadores del lenguaje cinematográfico, los montadores (mujeres la mayoría) y directores de los primeros años del cine. Es el homenaje más numeroso nunca celebrado. Un auténtico Record Guinness que difícilmente será superado (y más teniendo en cuenta que nadie más está compitiendo en esta carrera). | |||
 El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla |
||||
domingo, 23 de abril de 2017
viernes, 21 de abril de 2017
Dramatic Structure
|
Dramatic Structure |
||||
|
UB Edicions |
UB Edicions | |||
|
El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla |
||||
miércoles, 19 de abril de 2017
Seqüència clàssica de muntatge - Secuencia clásica de montaje
|
Les quatre parts de la seqüència clàssica (plantejament- desenvolupament-clímax- anticlímax) en la metàfora d'un globus que explosiona. Seqüència clàssica de muntatge UB Edicions |
Las cuatro partes de la secuencia clásica (planteamiento- desarrollo-clímax-anticlímax) a través del ejemplo de un globo en explosión. Secuencia clásica de montaje UB Edicions | |||
|
El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla |
||||
miércoles, 12 de abril de 2017
Paco Pérez-Dolz
 |
||||
| EN RECORD DE PACO PÉREZ-DOLZ Paco Pérez-Dolz, que ens ha deixat als 94 anys, ha viscut en una època en la que encara hi havia al món alguns individus que ho sabien TOT del cinema. Ell n’era un. Li podies preguntar qualsevol cosa del procés de producció d’una pel.lícula, des del guió fins a la còpia final de laboratori, i no només te l’explicava de la forma més didàctica sinó que a més ho feia amb sentit de l’humor. Paco havia escrit guions, va preparar, organitzar i salvar desenes de rodatges com a ajudant de direcció, va dirigir més pel.lícules de les que sembla, va ser actor, va inventar enginys utilíssims per als rodatges, va produir, va signar brillants spots publicitaris, va esdevenir professor i mestre de professors. I tan important com tot això és el fet que va ajudar a molta gent a entrar i a fer carrera en l’audiovisual. Aquests primers dies després de la seva mort s’han multiplicat les manifestacions absolutament sinceres d’agraïment. Difícil trobar algú més estimat que ell. Fa només tres anys una autèntica allau d’acadèmics, més de quaranta, va demanar a la junta de l’Acadèmia de Cinema de Catalunya que fos anomenat Membre d’Honor. Mai no havia succeït que tanta gent demanés una distinció per a un company. Elegant, cavaller, culte, respectuós, amb facilitat per les llengües (el seu italià i francès eren impecables) i amb una conversa que donava gust d’escoltar, com es pot comprobar al documental "Paco Pérez. Un cineasta a tiro limpio" (2014) dirigit per Jordi Marcos, ex alumne seu al Centre Calassanç. Aquest documental va ser feliçment visionat el març del 2015 a l’indret ideal, l’aula de l’ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) que porta el seu nom, l’Aula Pérez-Dolz, amb la presència d’en Josep Maixenchs, fundador de l’escola i el seu director fins fa poc, del mateix Paco Pérez i de la seva esposa Trini Gilabert. El protagonista d’aquest film, retrat d’una història del cinema al nostre país difícil de trobar als llibres, repassa la seva trajectòria des dels vint anys, com a meritori de direcció, fins a la seva tasca com a cap d’estudis del Centre Calassanç, l’antecessor de l’ESCAC. Al final de la projecció, alumnes molt joves es van acostar plorant d’emoció al Paco per a felicitar-lo i agrair-li tot el que havia fet. Al Paco se’l recorda justament per "A tiro limpio" (1963), un thriller de robatoris que avui sabem que va agradar fins i tot a Quentin Tarantino. Film impecable en blanc i negre, realista, d’altíssim nivell tant en la il.luminació com en les seqüències d’acció, amb un final genial creativament parlant. Qui ha conegut en Paco sap que no és exagerat parlar de genialitat: va inventar una grua que porta el seu nom precisament per a la seqüència final d’ "A tiro limpio". No és l’únic invent. Tampoc no es van dur a terme molts dels seus projectes i com tants guionistes en Paco tenia uns quants guions tancats al calaix. I, cert també, darrere d’uns quants èxits d’alguns companys qui hi havia realment era Paco Pérez-Dolz. Generós. Aquesta és la paraula. No només intel.lectualment. Qui ha estat al seu costat ha gaudit d’aquesta qualitat que el defineix. En aquest sentit, els seus amics i sobretot la seva família han estat uns privilegiats. | EN RECUERDO DE PACO PÉREZ-DOLZ Paco Pérez-Dolz, que nos ha dejado a los 94 años, ha vivido en una época en la que podía encontrarse todavía en el mundo a algunos individuos que lo sabían TODO del cine. Él era uno de ellos. Le podías preguntar cualquier cosa del proceso de producción de una película, desde el guión hasta la copia final de laboratorio, y no sólo te lo explicaba de la forma más didáctica sino que además lo hacía con sentido del humor. Paco había escrito guiones, preparó, organizó y salvó decenas de rodajes como ayudante de dirección, dirigió más películas de las que parece, fue actor, inventó ingenios utilísimos para los rodajes, produjo, firmó brillantes spots publicitarios, se convirtió en profesor y maestro de profesores. Y tan importante como todo eso es el hecho de que ayudó a mucha gente a hacer carrera en el audiovisual. Estos primeros días después de su muerte se han multiplicado las manifestaciones absolutamente sinceras de agradecimiento. Difícil encontrar a nadie más querido que él. Apenas hace tres años un auténtico alud de académicos, más de cuarenta, pidió a la Acadèmia de Cinema de Catalunya que fuera declarado Membre d’Honor. Nunca había sucedido que tanta gente se asociara para conseguir una distinción para un compañero. Elegante, caballero, culto, respetuoso, con facilidad para los idiomas (su italiano y su francés eran impecables) y con una conversación que daba gusto de oír, como se puede comprobar en el documental "Paco Pérez. Un cineasta a tiro limpio" (2014) dirigido por Jordi Marcos, ex alumno suyo en el Centre Calassanç. Este documental fue felizmente visionado el marzo del 2015 en el lugar ideal, el aula de la ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) que lleva su nombre, el Aula Pérez-Dolz, en presencia de Josep Maixenchs, fundador de la escuela y su director hasta hace poco, del mismo Paco Pérez y de su esposa Trini Gilabert. El protagonista de este film, retrato de una historia del cine en nuestro país difícil de encontrar en los libros, repasa su trayectoria desde los veinte años como meritorio de dirección hasta su labor como jefe de estudios del Centre Calassanç, antecesor de la ESCAC. Al final de la proyección, alumnos y alumnas muy jóvenes se acercaron llorando de emoción a Paco para felicitarle y agradecerle todo lo que había hecho. A Paco se le recuerda en los libros por "A tiro limpio" (1963), un thriller de robos que hoy sabemos que gustó incluso a Quentin Tarantino. Film impecable en blanco y negro, realista, de altísimo nivel tanto en la iluminación como en las secuencias de acción, con un final genial creativamente hablando. Quien ha conocido a Paco sabe que no es exagerado hablar de genialidad: inventó una grúa que lleva su nombre precisamente para el final de "A tiro limpio". No es el único invento. Tampoco se llevaron a cabo muchos de sus proyectos y como tantos guionistas Paco tenía unos cuantos guiones guardados en un cajón. Y, cierto también, detrás de unos cuantos éxitos de algunos compañeros quien había realmente era Paco Pérez-Dolz. Generoso. Esa es la palabra. No sólo intelectualmente. Quien haya estado a su lado ha gozado de esa cualidad que le define. En este sentido, sus amigos y sobre todo su familia han sido unos privilegiados. | |||
 |
||||
Los murales de Paco Pérez-Dolz
Hubo una época en la que la escuela de cine de formación profesional del Centre Calassanç (Barcelona) estaba repleta de murales como el de la fotografía. Paco Pérez-Dolz llenó las paredes de cada departamento con todas las fases del proceso de producción. Su voluntad pedagógica y su manía por la exactitud (además de su caballerosidad y buen humor) marcaron a varias generaciones de estudiantes. Fue profesor y jefe de estudios del Centre Calassanç desde 1988 hasta su disolución en 1995. Un año antes, la escuela de formación profesional se transformó en universitaria, la actual ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya).
Paco Pérez-Dolz ya era un veterano en la didáctica del cine. En 1956 realizó un cortometraje documental sobre técnica de cine, "Lecciones de cinematografía", la primera pieza de este tipo que se conoce en la cinematografía española –el primer tutorial, diríamos hoy.
Podría parecer que sólo los alumnos de formación profesional y la primera generación de la Escac se beneficiaron de sus conocimientos. En realidad es mucho más que eso ya que el programa de estudios de la Escac procede del que él mismo había gestado para la Formación Profesional. Cualquier alumno de la Escac del presente y del futuro tiene en este aspecto una deuda intelectual con Paco Pérez-Dolz. Puede que el alumno de hoy apenas sepa de Pérez-Dolz algo más que existe un aula a su nombre. Habría que recordar periódicamente de dónde procedemos. Para ello, nada mejor que ir proyectando en el aula Pérez Dolz, tal como se hizo en marzo de 2015, el documental "Paco Pérez-Dolz, un cineasta a tiro limpio" (2014) de Jordi Marcos, uno de sus alumnos de la formación profesional.
Obsérvese el mural de la fotografía, rescatado del tiempo, relativo al "Proceso de Postproducción" (colgado en su última época en la sala de moviolas en 35 mm). Todas las etapas están especificadas, orientándose hacia cada uno de los equipos. Los nombres son ya arqueología: los laboratorios Riera-Filmtel y Fotofilm, el telecine en U-matic a baja banda, la primera copia estándar... Y no obstante el orden del proceso sigue siendo fundamentalmente el mismo.
Mural en grande
Todos quienes le conocimos recordaremos a Paco Pérez-Dolz. Los alumnos de formación profesional tuvieron suerte, no ha habido otro como él.
Paco Pérez-Dolz ya era un veterano en la didáctica del cine. En 1956 realizó un cortometraje documental sobre técnica de cine, "Lecciones de cinematografía", la primera pieza de este tipo que se conoce en la cinematografía española –el primer tutorial, diríamos hoy.
Podría parecer que sólo los alumnos de formación profesional y la primera generación de la Escac se beneficiaron de sus conocimientos. En realidad es mucho más que eso ya que el programa de estudios de la Escac procede del que él mismo había gestado para la Formación Profesional. Cualquier alumno de la Escac del presente y del futuro tiene en este aspecto una deuda intelectual con Paco Pérez-Dolz. Puede que el alumno de hoy apenas sepa de Pérez-Dolz algo más que existe un aula a su nombre. Habría que recordar periódicamente de dónde procedemos. Para ello, nada mejor que ir proyectando en el aula Pérez Dolz, tal como se hizo en marzo de 2015, el documental "Paco Pérez-Dolz, un cineasta a tiro limpio" (2014) de Jordi Marcos, uno de sus alumnos de la formación profesional.
Obsérvese el mural de la fotografía, rescatado del tiempo, relativo al "Proceso de Postproducción" (colgado en su última época en la sala de moviolas en 35 mm). Todas las etapas están especificadas, orientándose hacia cada uno de los equipos. Los nombres son ya arqueología: los laboratorios Riera-Filmtel y Fotofilm, el telecine en U-matic a baja banda, la primera copia estándar... Y no obstante el orden del proceso sigue siendo fundamentalmente el mismo.
Mural en grande
Todos quienes le conocimos recordaremos a Paco Pérez-Dolz. Los alumnos de formación profesional tuvieron suerte, no ha habido otro como él.
A tiro limpio (1963)
Este film hoy mítico y de culto de Paco Pérez-Dolz puede servir de ejemplo, por su clasicismo, de la estructura habitual del thriller de robos:
Diagrama en grande
En el acto III los ladrones o atracadores son detenidos por la policía o bien tras peleas, delaciones y traiciones se matan entre ellos. Así ocurre en “La jungla de asfalto” (The Asfalt Jungle, 1950) de John Huston, y en “Atraco perfecto” (The Killing, 1956) de Stanley Kubrick. La originalidad de “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino –a quien gustó “A tiro limpio”- reside en el hecho de elidir la parte del robo.
Barcelona i acció...: A tiro limpio
- Acto I: La preparación del robo.
- Acto II. El robo.
- Acto III. Las consecuencias funestas del robo. Van cayendo uno a uno los miembros de la banda: muere primero Picas, asesinado por Martín. Muere luego Antoine. Luego Martín, en un duelo a tiro limpio con el protagonista, Román, en una brillante secuencia nocturna. Y finalmente el protagonista, Román, es abatido por la policía en la estación de metro de Fontana (Barcelona). El atracador cae sobre las escaleras mecánicas, que transportan el cadáver “hacia el cielo”, con lo que concluye el film.
Diagrama en grande
En el acto III los ladrones o atracadores son detenidos por la policía o bien tras peleas, delaciones y traiciones se matan entre ellos. Así ocurre en “La jungla de asfalto” (The Asfalt Jungle, 1950) de John Huston, y en “Atraco perfecto” (The Killing, 1956) de Stanley Kubrick. La originalidad de “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino –a quien gustó “A tiro limpio”- reside en el hecho de elidir la parte del robo.
Barcelona i acció...: A tiro limpio
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
(clic) y lo ves
